Guisla

Històric Geogràfic Social Onomàstic

Caldes de Montbui (Vallès Oriental)


Interès: Visitar

Horari: Tardes

Preu: Gratuit

Picnic: No

Guisla - imatge 1
Guisla - imatge 2
Guisla - imatge 3
Guisla - imatge 4
Guisla - imatge 5
Guisla - imatge 6
Guisla - imatge 7

La Guisla està al pol.lígon de la Borda, però els gegantons, els capgrosssos i el lleó estan al Centre Cívic i Cultural (sala polivalent)
C. de Buenos Aires, 16-18
08140 - Caldes de Montbui
Tel. 627 419 713/ 610 223 904
.

etimologia

Origen del topònim

En honor a la primera dona del baró de Montbui, que en llatí es tradueix per Guisla, el poble de Caldes la va voler popularitzar amb la figura de la geganta que molts anys després es va construir. És per aquest motiu que també porta brodat l’escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa.
historia

Informació històrica

Sobre la gesta del “Fort Farell de la Muntanya” hi ha diferents versions. Una de les més conegudes es remunta al temps en què hi havia gegants de debò a les terres catalanes:

“En aquella època a la Vila de Caldes de Montbui ja existia la muntanya del Farell, que alguns anomenaven de Montmajor, des d’on es podia albirar en un dia clar trenta-tres pobles. Precisament en aquest cim hi havia una masia, la casa del Farell.
Ven aquí que hi nasqué un gegant que, per distingir-lo dels altres de la parentela i fins i tot dels altres forçuts del món, li deien el “Fort Farell”, perquè en tota la rodalia del Vallès no es coneixia ningú que el pogués batre.
Era modest i senzill i d’aquesta fortitud no en feia cas, ja que el que l’importava de debò era menar les terres dels seus avis a ús i costum de bon pagès. Ell era sempre el primer a la feina i si alguna vegada, posem per cas, es calava foc al bosc, amb quatre gambades hi era, arrencava de soca-rel uns quants pins o alzines del voltant de la foguerada i amb tres bufades la deixava apagada del tot. Un dia en Farell estava llaurant una feixa de la quintana amb un parell de bous valents, quan se li presentà al davant un gegant foraster, però que en la parla semblava català, que li digué:
-Déu vos guard, company! Vaig a Barcelona i no sé si haig de tirar cap ací o cap allà.
I, dient això, alcà la feixuga porra de ferro que tenia estesa en l’aire amb una sola mà, i que aguantava només per un cap.
En Farell, veient aquesta fanfarronada del foraster, sense enutjar-s’hi gota, amb la destra amb què empunyava l’arreu, l’alçà enlaire -amb el parell de bous i tot- i contestà senzillament:
-Tireu dret enllà i al peu del mar la trobareu.
El foraster es va quedar bocabadat davant aquella mostra de força, per la qual cosa digué:
-Si sou tan valerós, perquè no aneu a Barcelona, on el Moro repta tots els homes valents de la terra?
-No puc –va respondre en Farell. Tinc molta feina a casa.
-De feina rai -exclamà el foraster-; no ens mancarà pas si deixem que els hostes ens treguin de casa nostra!.
En Farell va rumiar un instant i va dir: -Potser teniu raó. Comenceu a caminar, que ja vinc.
Deixant el parell de bous a casa s’acomiadà dels parents iniciant el camí cap a la ciutat. Prop de Martorelles, en Farell rumiava: Que en sóc de temerari! No porto res amb mi, ni tan sols un bastó per apartar el que pel camí aparegui.
Però com que el bosc de les Tres Parròquies era prou frondós no se’n va estar d’agafar un pi per la soca, arrancar-lo d’un cop i fent-lo servir de bastó. D’aquesta manera, i ben content, s’encaminà cap a Barcelona. Tothom en veure’l li preguntava: -On aneu, company?
-Vaig de camí –els contestava dolçament en Farell.
Mentre caminava, els infants, que el seguien i el rondaven saltironant com ell, li cantaven la popular tonada:

El gegant del pi
ara balla, ara balla,
el gegant del pi
ara balla pel camí.

Arribat a la ciutat, els portalers li exigiren que pagués el tribut de la llenya del pi que portava, però ell va objectar que allò no era pas un pi, sinó senzillament un bastó. Varen discutir molt i no arribaven a entendre’s, fins que, a la fi, en Farell, enytjat amb la major facilitat i com si es tractés d’una palla, va tirar el pi gruixut i pesat per dalt de la muralla. Llavors, hi passà per damunt d’una camada i deixà bocabadats els portalers.
Un cop a l’altra banda de les muralles, el gegant moro el va rebre i li va parar una bona taula com tenia per costum quan algú acceptava el seu repte.
Mentre en Farell, pacíficament, anava endrapant i buidant plats, el gegant negre se’l mirava amb uns ulls esverats i encesos de ràbia, tot dient:
-Menja, menja, Farellàs, que ben poc temps menjaràs.
I deia això perquè ja donava per cosa feta que batria el “Gegant de la Muntanya”. El “Fort Farell” el deixava dir com si sentís ploure.
El lloc escollit per a celebrar la gran batalla fou la placeta, encara avui existent, coneguda per la placeta dels peixos. Un cop acabat l’àpat, el Farell es va quedar plantat enmig de la placeta com si fos de ferro, mentre el moro no parava de bornar-lo a cops de puny, empentes, mossegades, esgarrapades, pessics i tota mena d’atacs, sense que el gegant de la barretina se’n sentís, ans estava tan fresc i impassible com si ni tan sols hi hagués posat la mà al damunt. Aleshores, i com qui llença una palla, en Farell el va agafar amb la mà dreta sota el ventre i l’esquerra per la nou del coll i el va tirar per damunt de cases i terrats.
Conten que, tot giravoltant pels aires, va anar a caure als afores de la ciutat, més enllà del Portal Nou, mentre la multitud d’aquell celebrat dia cantava la tornada de la gloriosa gesta del gegant que va donar fi a l’opressió de la terra catalana, exercida pel tirà foraster, el gegant Moro:

El gegant del pi,
ara balla, ara balla
el gegant del pi,
ara balla pel camí.

El gegant de la ciutat,
ara balla, ara balla;
el gegant de la ciutat,
ara balla pel terrat.”
altres

Altres informacions

Construcció dels gegants
La parella de gegants es va construir l’any 1964, arran d’una subscripció popular que va promoure el setmanari Montbui per commemorar l’edició del número 1000 de la revista. Mentre cada setmana la revista anava publicant les aportacions que feien els ciutadans de Caldes es va encarregar la construcció de la parella de gegants a l’empresa “El Ingenio”, que a hores d’ara continua fent aquests singulars personatges.
Se sap que l’artesà que va treballar ambdues digures, el Sr. Rifé Codina, no les va fer amb motlle, a diferència de la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l’arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Tots dos són de cartó pedra.
Per escollir el nom de la geganta es va fer un concurs públic en què finalment va guanyar el nom de Guisla, en recordança de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant Farellàs la decisió va ser unànime des del principi, que aquest era el nom de l’hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi.

Primeres sortides
En Farellàs i la Guisla, que pesaven uns 55 i 45 kg, respectivament, amb uns 4 m d’alçada, i portaven uns vestits de vellut perfectament treballats, no van tardar gaire a sortir al carrer. Llavors no existia cap colla gegantera a Caldes i es va recórrer a l’ajut d’un veí de la vila, el senyor Pablo Vicente.
El Sr. Vicente tenia força experiència en aquest camp. De jove va dur els gegants del seu poble de Terol, on aquesta tradició passa de pares a fills.
El març de 1985, els gegants varen ser remodelats per en Romà Martí, que els donà la imatge que llueixen actualment.
Fins l’any 1992 en Farellàs i la Guisla van combinar els recorreguts per algunes festes amb la seva estada en un bagul de càmfora.
Durant els mesos d’estiu d’aquest any, un grup de joves que es mostrava interessat en tirar endavant una nova colla gegantera va tenir els primers contactes amb els gegants. Aquesta primera relació es va traduir en uns autèntics assajos que tenien com a marc l’empedrat de la Plaça de la Font del Lleó, i com a mestre el veterà geganter, Pablo Vicente.
El debut de la Colla de Geganters es va fer per la Capvuitada de la Festa Major de Caldes. Un cop passades les festes, aquest col·lectiu va començar els assajos regulars en el mateix escenari de la plaça de la Font del Lleó. Des de llavors, cada dijous al vespre Caldes s’omplia de sons de timbals i gralles, mentre els seus gegants ballaven al compàs de la música creada per en Ramon Solé.
L’estrena oficial no va ser fins el 2 de maig del 1993.
En motiu del 30è aniversari d’en Farellàs i la Guisla la colla va iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans per tal d’organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó de fibra de vidre: El Lleó de Caldes de Montbui.
També, en els actes del 30è aniversari, es celebrarà l’estrena d’una nova parella de gegants d’estructura de ferro, en Lluci Caecili (el primer batlle de Caldes) i Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals se’n té constància) de l’associació de veïns del barri Catalunya. Tots dos personatges van viure al segle II de la nostra era. També es presentarà el lleó de Caldes, tots ells formen part del patrimoni cultural de Caldes de Montbui.
altres

Visions personals

Ens agrada molt el conte i la cançó del Gegant del Pi.
bibliografia

Bibliografia

Ajuntament de Caldes de Montbui Els Gegants de Caldes de Montbui (Caldes de Montbui, octubre de 1994)
Varis autors Gegants del Vallés Oriental Castellgraf,s.l (Castellar del Vallès, abril 1998)
investigadors

Investigadors

EI1B, Escola El Farell
Topònims relacionats: Farellàs

anterior tornar següent

-